Les Luthiers

Ací us deixe un poc d'història dels Luthiers, un grup argentí que es caracteritzen per la creació d'instruments casers molt pareguts  als de l'orquestra.

4 de setembre de 1967, després d'una forta discussió, Masana, Rabinovich, Mundstock i Maronna deixen I Musicisti i funden Els Luthiers. El 2 d'Octubre és la primera presentació dels Luthiers, en un xou privat per a Editorial Abril. El 13 de novembre s'estrena en l'Institut Vaig donar Tella "Els Luthiers Compte L'Òpera". Carlos Iraldi ocupa el rol de luthier emèrit.
D'abril a juny de 1968 Els Luthiers participa al programa televisiu "Tots Som Mala Gent" al Canal 7 d'Argentina. Entren al grup Julio Raggio i Clara de Rabinovich, com a músics contractats.En 1969 s'integra al grup Carlos Núñez Cortés, (fins llavors seguia en I Musicisti); participa activament en la composició musical de l'obra teatral "Blancaneus i els 7 Pecats Cabdals" estrenada el 14 d'agost en el Vaig donar Tella. A més d'actors professionals i dels luthiers, més Julio Raggio i Clara Rabinovich, es va contractar a Mario Neiman. El 26 de novembre de 1969 en el Cafè Concert "La Ceba" s'estrena "Benvolguda Comtessa".En 1970, durant la segona temporada de "Blancaneus i els 7 pecats cabdals", ja no participen Julio Raggio ni Clara de Rabinovich. Entren al grup Rubén Verna i Carlos López Puccio com a músics contractats. Daniel Rabinovich va demanar llicència per uns mesos per acabar els seus estudis de escribano (notari).En 1971 Verna deixa el grup per dedicar-se integramente al Quartet Zupay. Durant la gira per Mar del Plata Ernesto Acher coneix als Luthiers i al febrer Carlos López Puccio s'integra com un nou soci en Els Luthiers. Marcos Mundstock es pren un any sabàtic i qui ho reemplaça és Ernesto Acher. El 9 d'abril s'estrena en Rosario "Els Luthiers, Opus Pi". El segell Trova edita comercialment "Sonem, malgrat tot" (Recital Mastropiero).El 29 de maig de 1972 s'estrena "Recital 72" amb els set *luthiers en escena (Acher, López Puccio, Masana, Maronna, Mundstock, Núñez Cortés i Rabinovich). S'edita el segon disc "Cantata Laxatón". S'emeten per televisió dos especials dels Luthiers. El 6 de novembre es realitza el primer recital simfònic del grup en el Teatre Òpera, de Buenos Aires, amb el Esemble Musical de Buenos Aires. Primera gira internacional a Uruguai.El 6 d'abril de 1973 s'estrena "Recital 73". Al maig es realitza la primera gira internacional a un país no limítrof(Veneçuela). S'edita el tercer disc del grup "Volum 3". El 23 de novembre, víctima d'un tipus de leucèmia, mor Gerardo Masana. Carlos Iraldi, qui sempre va treballar en la construcció d'instruments informals al costat de Masana, queda com a responsable del taller, secundat per Carlos Núñez Cortés.Els Luthiers s'han consolidat com un grup d'èxit, però es queda orfe amb la defunció del seu fundador.

BSO Banda Sonora

Banda sonora és la part de so completa i el resultat de l'edició de diferents pistes de so, ja siguen diàlegs, sons i música d'una obra o l'acompanyament paral·lel. Normalment, i amb rares excepcions, el terme al·ludeix solament a la música d'una pel·lícula o a la comercialització dels temes musicals d'una obra com a videojocs, programes de televisió i ràdio. Des d'un punt de vista musical, s'entén com a banda sonora aquella música tant vocal com a instrumental composta expressament per a una pel·lícula, complint amb la funció de potenciar aquelles emocions que les imatges per si soles no són capaces d'expressar. Quan la banda sonora és creada expressament per a una obra determinada i no utilitza música preexistent se li denomina banda sonora original, abreujat com BSO (en anglés OST, original soundtrack theme).

Alguns dels compositors de bandes sonores per al cinema més coneguts són Ennio Morricone, Vangelis, John Williams, James Horner i Hans Zimmer entre uns altres.

La banda sonora d'una pel·lícula, en el seu sentit físic, pot ser de dos tipus: magnètica o òptica. En el primer cas, una o diverses bandes d'enregistrament magnètic discorren per les vores de la tira de pel·lícula. En ser llegides aquestes línies per un aparell en sincronia amb la projecció, es generen els sons de manera similar a com ho faria un lector de cassets. En el cas de les bandes sonores òptiques, es tracta de zones de foscor i llum en un o dos costats de la cinta de la pel·lícula. Les diferents intensitats de llum, es converteixen després en impulsos elèctrics creant el conjunt de la banda sonora.

També s'utilitzen, encara que no tan freqüentment, sistemes de so digital, basats en punts sobre la pel·lícula que es converteixen per diversos mètodes, alguns encara experimentals, en so.

Ací us deixe una pàgina molt interessant en la qual podeu fer una visita i veure els millors bso actuals, directors d'orquestra prestigiosos, premis a les millors interpretacions, etc

  
Pintxa ací     Enllaç  MUNDO BSO

La Flauta Dolça

La flauta dolça és un instrument que la seua pràctica permet contrastar un altre procediment instrumental amb el de la percussió. Perquè aquesta capacitat no exigisca nou repertori, es pot aplicar a un nombre de cançons que s'han fet vocalment. Així la progressió en la destresa de la flauta es beneficia de les cançons, i al seu torn, les cançons es reforcen i consoliden amb la versió en flauta.

La tècnica de la flauta dolça no és molt difícil i permet la seua utilització immediata de manera elemental.

Quan es comença a tocar han de tenir-se en compte les següents indicacions:


Posició:El cos i el cap rectes, però amb naturalitat sense inclinar cap a davant.
No alçar els muscles i mantenir els colzes lleugerament separats del cos.
La mà dreta es col·loca a baix i l'esquerra a dalt, controlant cada dit el seu orifici. Els dits han de tapar els orificis per complet però sense pressionar amb força.
L'embocadura es recolza en els llavis sense rigidesa, i l'instrument se sosté equilibradament entre els llavis i ambdues mans.

Producció del so: Cada so s'emet per mitjà d'un petit colp de llengua, com si es pronunciara la síl·laba LA TEUA. La força d'emissió ha de ser més suau per als sons greus i més intensa per als sons aguts.

Respiració: Com per al cant, l'apropiada és la costoabdominal, s'inspira pel nas quan hi ha silenci; quan no hi ha s'inspira ràpidament per la boca sense descompondre la posició de control de l'embocadura. El control de la respiració és decisiu per a obtenir una bona qualitat de so.

Articulació: Separada, quan es dóna un colp de llengua per a cada so. Lligada, quan es dóna un colp de llengua, i per tant s'uneixen dues o més sons.
OBJECTES SONORS

Cal considerar dins de l'expressió instrumental l'ús de sorolls i sons amb finalitats artístiques produïdes per objectes diversos, materials de deixalla i instruments de construcció escolar.

Diferències entre sonata i simfonia

Diferències entre la sonata, el concert i la simfonia

La sonata, el concert i la simfonia són els gèneres instrumentals més caracteritzats de la música occidental i les formes musicals més còmodes per gaudir amb els moderns sistemes d'audició individual. Tant la seva estructura com el significat i possibilitats han anat perfeccionant-se, fins a arribar a la riquesa de formes que caracteritza o gairebé totes les modalitats de l'art en l'actualitat.

La sonata era una obra escrita per a instruments solistes, denominant-se duos, trios, quartets, quintets, etcètera, segons el nombre d'executants, en contraposició a la tocata composició concreta per a instruments de teclat i la cantata, peça vocal, per a cor o solista amb acompanyament instrumental que pot versar sobre temes religiosos o profans. La sonata clàssica consta de diversos moviments dels quals el primer, sol donar nom a tota la composició. Antigament es van distingir les sonates de càmera, entre les quals es troben les suites i les sonates d'església de gravetat més accentuada. La sonata podia aplicar-se a un instrument solista únic o bé amb acompanyament: per exemple una sonata per a piano i violí; no obstant això, quan s'aplica a altres agrupacions instrumentals, fins a arribar a l'orquestra, la composició rep altres denominacions com a simfonia o concert. 

La simfonia és una composició per a tres o quatre moviments, va néixer al segle divuit en el si de l'escola alemanya de Mannheim; Haynd i Beethoven la van perfeccionar i, posteriorment, va ser evolucionant fins a convertir-se en el gènere més important de la música orquestral, enriquint-se amb nous matisos i possibilitats com les simfonies programàtiques de cinc temps de Berlioz, Liszt i Richard Strauss, o ben simplificant-se en algunes formes com el poema simfònic d'un sol moviment. D'aquesta manera els grans mestres han anat creant diverses variacions sobre aquest gènere musical, Brahms es va atenir a la simfonia clàssica, Bruckner va crear un tema independent i finalment Mahler va incorporar a la simfonia elements vocals seguint l'exemple magistral que havia deixat Beethoven amb la seva novena o simfonia un dels moviments corals de la qual més coneguts ha passat a ser utilitzat com a himne de la Unió Europea. La música del segle XX, amb Stravinsky, Honneger o Roussel, ha tornat a la forma original, rebaixant les dimensions monumentals dels moviments simfònics del romanticisme i nacionalisme musical i en aquest context se situen les simfonies de càmera i les *sinfonietas. 

El concert és la forma que adquireix la sonata quan és orquestral; però, a més, inclou el protagonisme d'instruments solistes. A l'origen el concert va tenir un estil vocal, però en temps del barroc es va transformar en gènere instrumental, donant lloc al concerto grosso en quatre parts amb instruments solistes que donen rèplica a l'orquestra per exemple en les obres de Corelli; després va venir el concert de tres temps, amb instrument solista, que escoltem en les obres de Haendel, Bach i Vivaldi i que va trobar les seves formes definitives ajustades a la raó, en l'època del classicisme musical de la Il·lustració. Finalment la fusió del concert grosso amb la simfonia va donar lloc a la simfonia concertante, composicions musicals, totes elles, que es completen amb altres de naturalesa més senzilla que complementen i perfeccionen la diversitat de la música instrumental.

Famílies d'instruments

ELS INSTRUMENTS DE L'ORQUESTRA SIMFÒNICA

Durant les diferents èpoques de la història de la música, s'han anat creant nous instruments i modificat instruments ja existents. És per això que l'orquestra que utilitzava Bach no és la mateixa que va usar Beethoven i aquesta no té res a veure amb l'orquestra que usaria Mahler a principis del segle XX.

Nosaltres anem a estudiar els instruments de l'orquestra simfònica contemporània.

LES FAMÍLIES:

Els instruments es poden classificar en famílies depenent del material del que estan construïts o de la manera que tenen de produir el so.

Fins al segle XX en el qual el teòric Curt Sachs ,va reorganitzar la classificació dels instruments.

Al principi es classificaven en:

VENT FUSTA, VENT METALL, PERCUSSIÓ, TECLA, ENTENIMENTADA

Posteriorment va desaparèixer la denominació de TECLA i es va substituir per CORDA 

PERCUTIDA,quedant així:

VENT FUSTA, VENT METALL, PERCUSSIÓ, ENTENIMENTADA FREGADA, ENTENIMENTADA  PECUTIDA, ENTENIMENTADA  PLECTRADA

Curt Sachs els va reorganitzar així:  AERÓFONOS, CORDÓFONOS, MEMBRANÓFONOS, IDIÓFONOS, CORDÓFONOS

Els cordófonos són aquells instruments en els quals el so és produït per vibració de les cordes,sent aquesta amplificada per mitjà d'una caixa de ressonància hueca.se divideixen en:

CORDA FREGADA

La família de la corda fregada comprèn: Violí,Viola, Violoncello i Contrabaix.

Instruments antics de similars característiques: Viola dóna Gamba,Viola d'*amore,*violón,*Ravel.

ENTENIMENTADA PLECTRADA

La família de la corda plectrada són aquells instruments en els quals les cordes són pessigades pels dits o per un plectre o pua.Pertanyen a aquesta família la Guitarra,la Mandolina,el Laud,la Bandurria,el Banjo, l'Arpa, la Lyra,etc.

Guitarra: És l'instrument rei de l'entenimentada plectrada.se usa per a missions d'acompanyament i és molt rar trobar-ho formant part de l'orquestra simfònica.Té sis cordes afinades per quartes justes a partir de l'El meu-2,encara que el seu so és una octava mes greu de l'escrito.se escriu en una o dues pautas.la guitarra és el baix de el “Quartet de Pols i Pua” juntament amb la mandolina,la *bandurria i el *laud.

Arpa: L'arpa moderna té 46 cordes que produeixen l'escala de do bemoll major,i un mecanisme de 7 pedals amb tres posicions cadascun,que li permeten modificar la *afinación un o dues *semitonos cromàtics superiors per pedal aconseguint totes les escales diatòniques majors i menores.se escriu en doble pauta utilitzant les claus de Sol i Fa en 4ª.

Clavicordi i virginal(espineta): És un instrument de corda amb teclado.su extensió és variable.No permet diferències dinàmiques i el seu mecanisme consisteix en un teclat que acciona uns plectres sobre els quals van muntats les canyes de les plomes de corb,que són les que *plectran les cordes produint el so que resulta metàl·lic a causa de la gran quantitat d'harmònics que posseeix,atès que no té *apagadores com el piano,que interrompin el so,àdhuc sent aquest molt efímer.

ENTENIMENTADA PERCUTIDA

Pertanyen a aquesta família el piano i el *clavicémbalo.

Piano: Consta de 85 o 88 tecles que sonen del La-(-3) al Do-7,mitjançant un sistema de *macillos que ataquen les cuerdas.el teclat posseeix tecles blanques i negres amb el que s'obtenen els 87 semitonos corresponents a el “Sistema *Temperado”.Ha estat sempre l'instrument rei de tots donades les seves possibilitats polifòniques.Posseeix també 2,3 o 4 pedals que li permeten aconseguir sonoritats específiques.Els hi ha de paret (verticals) i de cua,mesurant-se aquests en cambres depenent de la seva longitud.Les cordes que poden ser senzilles,dobles o triples,van muntades sobre un bastidor d'acer massís que aguanta una tensió de 15.000 *Kgr.Posseeix també un element anomenat “Taula Harmònica” que és la que distribueix el so i li dóna a cada piano el seu timbre particular.se escriu en 2 o 3 pautes,utilitzant-se les claus de Sol i Fa en 4ª.El seu nom original és “pianoforte”,atès que ,al contrari que el clau,permet dinàmiques contrastades i àmplies.

Clavicémbalo: És l'instrument predecessor del piano.També se li denomina cémbalo o clave.se diferència del piano en l'extensió que és variable,i en què les cordes no són percutidas per macillos de fusta folrats de feltre,sinó es percuten amb làmines de metall que acciona el teclado.su so és metàl·lic com ocorre amb el Clavicordio.el clau permet certes subtileses dinámicas.se escriu en doble pauta i en la claus de Sol i Fa en 4ª.

AERÓFONOS

En els aerófonos, el so s'aconsegueix fent vibrar una columna d'aire que s'introdueix en un tub sonor,per diferents mecanismes:

Aerófonos: per bufo humà: fusta: Flautín (embocadura) (sona 8ª alta)

Piccolo, Flauta, Oboè, Corno Anglès, Clarinet, Fagot, Contrafagot y Saxofon 

Metall: Trompeta, Trompa, Trombó y Tuba 

Per acció mecànica:llengüetes:Harmònium

Tubs: Òrgan

Entre els aerófonos,existeix una característica peculiar:els hi ha transpositores i no transpositores. Els transpositores són aquells,que en executar l'escala de Do Major escrita, produeixen la d'una altra tonalitat.Els instruments *transpositores,prenen el nom de la tonalitat a la qual transporten: "trompeta en Re” és aquella en la qual en interpretar l'escala de do,sona l'escala de re.

Aquest fenomen,està originat pels defectes de construcció del tub sonor.

PERCUSSIÓ

Els instruments de percussió es divideixen en Membranófonos(membranes tibades) i Idiófonos(materials durs,de “Idio” “què sona per si mateix”).La percussió es classifica de la següent manera:

Membranes tibades - so determinat: Timbals

Membranes tibades - so indeterminat: Caixa o tambor,Bombo, Pandereta,Tamborí

Materials durs - so determinat: Xilòfon,Metal·lòfon,*Vibráfono,*Celesta,Campanes

Materials durs - so indeterminat: Triangle,Platerets,*Tam-*Tam,Castanyoles,Maraques,*Sistro

MEMBRANÓFONOS

Timbals: És una oquedad de forma semiesfèrica sobre la qual va muntat un pegat que s'ataca amb baquetes.Els timbals moderns porten incorporat un mecanisme de pedal amb el qual és possible modificar la *afinación sensiblement.Els hi ha de diverses grandàries,els més grans produiran sons més greus i els més petits sons més aguts.Els autors clàssics usaven dos timbals,un en el to de la tònica i un altre en el de la dominant.*Malher a principis de segle va arribar a usar 12 timbals,afinats per semitonos.se escriu en pentagrama amb clau de Fa en 4ª.

Bombo: El seu pegat vibra per l'acció d'un mall.El seu so és potent i útil per destacar punts rítmics.

Tambor o Caixa: És una armadura cilíndrica sobre el qual van muntats dues parches.su so és metàl·lic i claro.se escriu en pauta de ritme.

IDIÓFONOS

Celesta: Té un teclat al com van connectats uns martells que copegen unes làmines d'acer aleado.su so és clar,dolç i metàl·lic.Sona una octava aguda de l'escrit.

Xilòfon: Posseeix un joc de peces allargades de fusta hueca que es percuten amb macillos i que pot produir tres octaves cromàtiques.

Campanes: És un joc de tubs d'un aliatge en la qual predomina el bronce.se situen del greu a l'agut segons la grandària del tub.Posseeix una gran riquesa i sonoritat profunda imitant les campanes.Sol abastar una octava. (Tubular Bells).

Platerets: Són dues xapes metàl·liques còncaves que sonin per mútua percusión.el efecte dels platerets és espectacular i satisfà les possibilitats sonores de l'orquestra.

L'escriptura dels instruments de so indeterminat es fa sobre una sola línia horitzontal en la qual es col·loquen els caps i pliques de les diverses figures.També és comú que el cap de la figura se substitueixi per una petita aspa.

Uns altres: Gong, sonall, maraques, sistro, crótalos, caixes xineses, claus.

instruments

Orquestra simfònica

Activitats per a casa

Les millors orquestres del món

Resulta difícil establir un rànquing de les millors orquestres simfòniques del món. Són moltes les circumstàncies que determinen el so d'aquestes agrupacions que interpreten les pàgines musicals més importants de la història de la música clàssica.

Hi ha qui diu que és el repertori, gairebé tots coincideixen que el director és l'element determinant que defineix la qualitat d'una orquestra, encara que ningú oblida que cadascun dels professors que componen les diferents seccions i el mètode de la seva selecció, són els que aporten aquest so distintiu.

La veritat és que en l'escalafó d'aquest *olimpo musical, no apareix, lamentablement, cap orquestra espanyola. Això no lleva que hi hagi excel·lents solistes i la qualitat musical sigui prou alta.

Les orquestres simfòniques (o filharmòniques) més prestigioses del món són la Filharmònica de Viena, la Filharmònica de Berlín i la Simfònica de Boston.

La Filharmònica de Viena va ser fundada el 1842 i és mundialment coneguda, gràcies al seu famós concert de Cap d’Any.

No hi ha unanimitat sobre qui ha d'ocupar el primer lloc en aquesta llista. Si ho hi ha entre les tres primeres. Uns defensen la tradició de la Filharmònica de Viena, fundada en 1842 per Otto *Nikolai. Una orquestra per la qual han passat els millors directors de tots els temps, però que curiosament no té la figura de director titular. Aquesta orquestra presumeix d'una secció de corda màgica i d'unes fustes d'un so *aterciopelado molt característic. El seu so net i cristal·lí la fan ideal per a partitures pròpies del romanticisme i classicisme *vienés.

 La Filharmònica de Berlín va ser creada el 1882 i durant anys va tindre com a director a Herbert von Karajan. La Simfònica de Boston assaja i té la seua seu a la Symphony Hall, considerada com una de les tres millors sales de concerts del món. Aquesta orquestra va ser fundada en 1881 i ha sigut dirigida per notables directors.

-Com activitat complementària heu de triar una de les tres grans orquestres i buscar més informació sobre ella.