La flauta dolça és un instrument que la seua pràctica permet contrastar un altre procediment instrumental amb el de la percussió. Perquè aquesta capacitat no exigisca nou repertori, es pot aplicar a un nombre de cançons que s'han fet vocalment. Així la progressió en la destresa de la flauta es beneficia de les cançons, i al seu torn, les cançons es reforcen i consoliden amb la versió en flauta.
La tècnica de la flauta dolça no és molt difícil i permet la seua utilització immediata de manera elemental.
Quan es comença a tocar han de tenir-se en compte les següents indicacions:
Posició:El cos i el cap rectes, però amb naturalitat sense inclinar cap a davant.
No alçar els muscles i mantenir els colzes lleugerament separats del cos.
La mà dreta es col·loca a baix i l'esquerra a dalt, controlant cada dit el seu orifici. Els dits han de tapar els orificis per complet però sense pressionar amb força.
L'embocadura es recolza en els llavis sense rigidesa, i l'instrument se sosté equilibradament entre els llavis i ambdues mans.
Producció del so: Cada so s'emet per mitjà d'un petit colp de llengua, com si es pronunciara la síl·laba LA TEUA. La força d'emissió ha de ser més suau per als sons greus i més intensa per als sons aguts.
Respiració: Com per al cant, l'apropiada és la costoabdominal, s'inspira pel nas quan hi ha silenci; quan no hi ha s'inspira ràpidament per la boca sense descompondre la posició de control de l'embocadura. El control de la respiració és decisiu per a obtenir una bona qualitat de so.
Articulació: Separada, quan es dóna un colp de llengua per a cada so. Lligada, quan es dóna un colp de llengua, i per tant s'uneixen dues o més sons.
OBJECTES SONORS
Cal considerar dins de l'expressió instrumental l'ús de sorolls i sons amb finalitats artístiques produïdes per objectes diversos, materials de deixalla i instruments de construcció escolar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario