Diferències entre la sonata, el concert i la simfonia
La sonata, el concert i la simfonia són els gèneres instrumentals més caracteritzats de la música occidental i les formes musicals més còmodes per gaudir amb els moderns sistemes d'audició individual. Tant la seva estructura com el significat i possibilitats han anat perfeccionant-se, fins a arribar a la riquesa de formes que caracteritza o gairebé totes les modalitats de l'art en l'actualitat.
La sonata era una obra escrita per a instruments solistes, denominant-se duos, trios, quartets, quintets, etcètera, segons el nombre d'executants, en contraposició a la tocata composició concreta per a instruments de teclat i la cantata, peça vocal, per a cor o solista amb acompanyament instrumental que pot versar sobre temes religiosos o profans. La sonata clàssica consta de diversos moviments dels quals el primer, sol donar nom a tota la composició. Antigament es van distingir les sonates de càmera, entre les quals es troben les suites i les sonates d'església de gravetat més accentuada. La sonata podia aplicar-se a un instrument solista únic o bé amb acompanyament: per exemple una sonata per a piano i violí; no obstant això, quan s'aplica a altres agrupacions instrumentals, fins a arribar a l'orquestra, la composició rep altres denominacions com a simfonia o concert.
La simfonia és una composició per a tres o quatre moviments, va néixer al segle divuit en el si de l'escola alemanya de Mannheim; Haynd i Beethoven la van perfeccionar i, posteriorment, va ser evolucionant fins a convertir-se en el gènere més important de la música orquestral, enriquint-se amb nous matisos i possibilitats com les simfonies programàtiques de cinc temps de Berlioz, Liszt i Richard Strauss, o ben simplificant-se en algunes formes com el poema simfònic d'un sol moviment. D'aquesta manera els grans mestres han anat creant diverses variacions sobre aquest gènere musical, Brahms es va atenir a la simfonia clàssica, Bruckner va crear un tema independent i finalment Mahler va incorporar a la simfonia elements vocals seguint l'exemple magistral que havia deixat Beethoven amb la seva novena o simfonia un dels moviments corals de la qual més coneguts ha passat a ser utilitzat com a himne de la Unió Europea. La música del segle XX, amb Stravinsky, Honneger o Roussel, ha tornat a la forma original, rebaixant les dimensions monumentals dels moviments simfònics del romanticisme i nacionalisme musical i en aquest context se situen les simfonies de càmera i les *sinfonietas.
El concert és la forma que adquireix la sonata quan és orquestral; però, a més, inclou el protagonisme d'instruments solistes. A l'origen el concert va tenir un estil vocal, però en temps del barroc es va transformar en gènere instrumental, donant lloc al concerto grosso en quatre parts amb instruments solistes que donen rèplica a l'orquestra per exemple en les obres de Corelli; després va venir el concert de tres temps, amb instrument solista, que escoltem en les obres de Haendel, Bach i Vivaldi i que va trobar les seves formes definitives ajustades a la raó, en l'època del classicisme musical de la Il·lustració. Finalment la fusió del concert grosso amb la simfonia va donar lloc a la simfonia concertante, composicions musicals, totes elles, que es completen amb altres de naturalesa més senzilla que complementen i perfeccionen la diversitat de la música instrumental.
No hay comentarios:
Publicar un comentario